A les meves amigues 

​

*Una carta d'un moment que sabiem que arribaria, un moment on s'acaba una etapa i comença una altre*

​

A LES MEVES AMIGUES, ara que ja hem fet totes els divuit, i sembla que deixem coses enrere, però que les portem amb nosaltres, així que no, no deixem res, ho portem i cada dia només guanyem més, més emocions, més anècdotes, més dificultats i més superacions, cadascú sap les seves. Però això si, sou fortes nenes. 

Això es res, només que us estimo, que es el mes important. Vinc a recordar que tots els vostres èxits són els meus també, jo ho sento així, les vostres alegries em fan els dies més feliç, i les vostres derrotes també em fan plorar. Com diuen els amics de les arts, a Adeu, “amics de sempre, es veritat mai us trucava, però vaig dur-vos sempre amb mi”, que vol dir que encara que hi hagi mesos que perdem mes el contacte, perquè ja han vingut mesos d’aquests i aquí saben que en vindran més i que ens veurem menys del que voldríem, jo us he dut i us duré cada dia amb mi.

​

A totes les festes, no podré parar de pensar en vosaltres, en la Marina, que sempre ha despertat en mi la part més rebel, més impulsiva, més boja i que ella em diu que esta bé. La Marina que té les propostes indecents però que ens encanten, que ens dona vida, que ens motiva, que ens empeny en seguir perquè només sent ella ens recorda les coses bones d’aquesta vida. 

En tots els somriures, no podré parar de pensar en vosaltres, en l’Andrea, que ara ha crescut però sap que dins seu, i dins de totes, seguirà vivint aquell petit príncep. I que segueixo pensant, que totes les guerres han servit per acabar donant sentit a la paraula amistat, la compassió el perdó i l’estima, casa meva seguirà sent casa teva i casa vostra.

​

En totes les paraules tendres, no podré parar de pensar en vosaltres, en la Judit, que ens fa pensar que dos anys donen per molt, i per molt que sapiguem que ens mereixíem veure-la més esbojarrada i més tendre de com l’hem vist, sabem que tindrem temps en els estius, hiverns, tardors i primaveres que ens queden per viure, i es que en mi la Judit em fa pensar en aquesta primavera, que té una mica de tot, te vents suaus i forts, sol, pluja, tempestes, i t’acaricia i t’abraça. 

​

En tots els dies durs i els dies fàcils, no podré de pensar en vosaltres, en la Isa, que ens fa tocar de peus a terra i que l’hem d’estirar de casa perquè surti, però que ho fem si cal. Que almenys a mi, m’ensenya que la vida és la que és, que em dona un cop de realitat però a la vegada em dona les millors escapatòries, i transforma el fet d’un dia en extraordinari. La Isa, que ens dona moments còmics i infarts de riure, que es podria escriure un llibre de tot allò que ha dit i que avui ja haurem oblidat. 

​

Vosaltres em feu a mi, una melòmana i nostàlgica de primera, que em feu sentir tot això cada cop que escolto cançons, que miro fotografies vostres que tinc a l’habitació, ara també, que llegeix-ho aquestes paraules, i quan les escric,  que la vida val moltíssim la pena, que tot ho val, vosaltres la valeu, per haver-me acompanyat, escoltat tant, animat, donat consells que després no hauré seguit, d’altres, que si. Per haver-me fet riure dia si dia també, plorar quan calia, gaudir, fer festa, fer vida, fer històries i fer-vos petons i abraçar-vos, abraçar-vos molt. 

Amb això, sempre, sempre, podreu comptar en mi, digueu-ho, que trec el temps de les pedres per fer un cafè amb vosaltres, que tot això forma part de les coses senzilles que son les importants. 
I per això i més, al final del camí, i d’aquesta carta, només hi ha un T’ESTIMO

​